Amagat entre dos valls es troba el municipi de Catí, on la puixança, que li va atorgar el comerç de la llana i la ramaderia durant l’Edat Mitjana, ha deixat bona mostra de l’arquitectura de l’època en el seu nucli antic, declarat Conjunt Històric Artístic, així com Bé d’Interès Cultural. Una gran riquesa patrimonial i monumental sorprèn al viatger en aquesta vila. Els nombrosos escuts i emblemes nobiliaris adornen els edificis religiosos i les cases senyorials del casc històric.

La Llotja de Catí o Casa de la Vila va ser edificada entre 1417 i 1437. És la construcció més emblemàtica de la població i en l’actualitat alberga un centre d’interpretació sobre la seua història. Destinada a albergar les reunions del Consell de Catí en la seua planta noble, la resta de l’edifici va servir de presó en els seus baixos, de Llotja de mercat a nivell del carrer Major i de depòsit de blat en la part alta posterior.

El conjunt d’aquest edifici és una joia del gòtic civil llevantí, destacant les seues finestres gòtiques escapolides, els seus sostres de fusta, els set arcs interiors que configuren un gran espai cobert com a llotja i el sòl empedrat de la seua planta noble. A la ‘Sala’ es conserven unes primitives pintures i esbossos que revelen motius usuals de l’època l, relacionats amb els continus saquejos que patia la costa del Maestrat en l’Edat mitjana i que constituïa l’eix central de la majoria dels debats que s’organitzaven en aquesta sala.

Un dels llocs enigmàtics de Catí, i que més visites atrau, és l’ermita de la Mare de Déu de l’Avellà o Ermita de l’Avellà. A l’interior de l’Ermita  de l’Avellà trobem una exuberància decorativa que, des de la mateixa entrada, està ornamentada amb daurats i pintures al fresc realitzades en 1737 obra de l’artista de Sant Mateu, Pasqual Mespletera, qui també va decorar la Capella de la Comunió de l’església de Catí.

A més, és un lloc conegut històricament per la bondat de les seues aigües. L’Aigua de l’Avellà s’extrau del conegut brollador del mateix nom, ja apreciat pels àrabs. Hi ha constància documental de l’existència de la font des de fa més 300 anys. Va ser declarada d’utilitat pública en 1928. El Centre d’Interpretació de l’Aigua  de l’Avellà posa en valor la importància del líquid element per a l’ecosistema de Catí, sens dubte el seu principal recurs natural.

Aquest museu descobreix la llegendària història de la font que era ja coneguda pels musulmans. L’aigua que brolla d’una brollador de roca calcària, on la tradició oral situa la miraculosa aparició de la Mare de Déu de l’Avellà, va ser declarada d’utilitat pública en 1928 i posseeix grans propietats per a l’organisme.